Retrocedim al març, tots confinats, 3 mesos sense sortir, i ara de cop i volta, ens trobem en la mateixa situació a casa una altra vegada. D’un dia per l’altre la nostra vida s’atura, no podem anar a l’escola, no poder anar a entrenar, no podem fer res que no sigui dintre de casa. Tot torna, aquells mesos que semblen passat, aquelles classes al davant d’un ordinador i la por a poder contagiar a algú que estimes.
Algunes persones pensen que són unes vacances o uns dies de descans i la veritat que son tot el contrari, són 10 dies de treball constant, de sobreesforç, de no veure als teus companys del dia a dia sinó és a través d’una pantalla… Només vols que el temps passi, que tot s’acabi i que puguis tornar a la normalitat, per poder estar amb les persones que tens tantes ganes de veure, els amics i amigues, els familiars o simplement aquella persona amb la qual creuaves mirades cada dia, a casa et sents sola, buida i trista.
Després del PCR, tot és igual, la gent pensa que si surts negatiu podràs sortir, però no és així, t’has de quedar a casa i complir els dies de confinament necessaris. La cosa es complica quan surts positiu, tot el teu entorn s’ha de confinar, s’han de fer pcr i així la bola es fa gran i es va fent gran. De veritat voleu això?
Però podem evitar-ho, podem fer que les classes virtuals, que els dies fent exercici a casa veient un vídeo de la Patry Jordan o les conversacions a distància amb les persones que ens importen no tornin. Només s’han de seguir complint les normes, a ningú li agrada estar confinat i no volem que això torni a passar, així que la propera vegada que pel carrer us vulgueu baixar la mascareta pensant que només és un moment, que no mantingueu distància,… penseu-ho bé, a vegades un moment pot marcar la diferencia.